El Nerac, va néixer el 22 de setembre del 2010, te la Síndrome de Down i al 27 d'Agost del 2012 se li va diagnosticar leucèmia (M7).
Aquest blog neix com a resposta d'agraïment a altres blogs sobre la Síndrome de Down, histories de vida que en algun moment van fer-nos sentir mes acompanyats, esperem doncs que el nostre testimoni os pugi ser útil.

Si voleu conèixer la nostra història des de el començament feu clic aquí.






dilluns, 22 d’octubre de 2012

Problemas amb els cateters.


Era evident que aquesta tanda de quimioteràpia no estava sentant gaire bé al Nerac i poc a poc, se li van anar afegint a la febre, irritació cutània i algunes petites llagues a la boca.
Aquests dies van ser un tant difícils, passàvem les nits tots tres a l'hospital, la mare i jo tornàvem de nou a arrossegar hores de son però finalment el tractament va acabar. Estàvem molt contents, ara que en Nerac no portava quimio tornaria a trobar-se molt millor, a mes el cateter va poder fer la seva feina fins el final, no obstant, com que hauríem de seguir administrant l'antibiòtic es va haver de posar una via al braç a l'hora que en retiraríem la de la via central. 



Per desgracia, començàvem de nou un altre capítol de mal de caps, aquesta nova via del braç no va durar més de set hores, aixi que a la tarda van posar una de nova i mes tard a la nit, la via ja tornava a estar fora!No ens ho podíem creure, tres cops en un mateix dia! era un mala passada sobretot per al Nerac. Deurien ser tres quarts de dues de la matinada quan van entrar les dues auxiliars i l'infermera a punxar-lo, la mare es veia inmersa en una mena de frustació i impotència, no volíem que el nostre fill tornes a passar-ho malament, però aixi va ser, no se exactament quan temps van trigar en trobar-li la vena pero a mi se'm va fer com una hora llarga. El Nerac plorava i es resistia fent força com en altres ocasions, amb la diferencia de que aquest cop semblava etern, cada cop feia mes calor, nosaltres intentàvem tranquilitzar-lo pero era inútil, ens mirava directament als ulls com demanant-nos ajuda pero nosaltres nomes l'aguantàvem ben fort, no crec ni que sentis les nostres veus intentant-lo distreure. Quan tot va passar el Nerac i la mare es van quedar fortament abraçats mentre es relaxaven mútuament, finalment es va quedar adormit pero ens tenia guardada una ultima lliçó d'optimisme, en punt va tancar els ulls va començar a somriure com si somiés en coses boniques.
Al mati, com si d'una mala broma es tractes, la via tornava a ser fora! Per sort aquest cop l'infermera la va trobar molt ràpid, ara la porta al peu i hauria d'aguantar un parell de dies, lo just per a que hi posin el port a cath. 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada