El Nerac, va néixer el 22 de setembre del 2010, te la Síndrome de Down i al 27 d'Agost del 2012 se li va diagnosticar leucèmia (M7).
Aquest blog neix com a resposta d'agraïment a altres blogs sobre la Síndrome de Down, histories de vida que en algun moment van fer-nos sentir mes acompanyats, esperem doncs que el nostre testimoni os pugi ser útil.

Si voleu conèixer la nostra història des de el començament feu clic aquí.






divendres, 26 d’octubre de 2012

De nou, la baixada.


Creiem que potser ens podríem anar cap a casa un parell o tres de dies abans no li donés la baixada al Nerac, que descanses i oblides les darreres "trastades" que havia patit, però al dia següent de posar el port a cath ja va necessitar transfusió de sang, es a dir, estàvem de baixada i per al moment aniríem fent analítiques cada dia per procurar que tot va be. Realment el port a cath està anant molt bé, visualment la ferida de l'intervenció és mínima i el seu funcionament esta sent molt bó.
Aquests dies he tingut una mica de “bajón”, tot i que ja tenia assumit que no marxaríem cap a casa i que el Nerac necessitaria hemoglobina (el veiam més pàl·lid), quan tens la verificació dels metges no deixa de fastidiar-te. Em sentia bastant agobiat, l'hospital cada dia se'm fa més petit i els dies més llargs, arriba un punt en el que ja no saps que fer per distreure al Nerac, és massa petit per aguantar una pel:licula i massa gran per tenir-lo tot el dia al llit amb contes o joguines. Arribat en aquest punt, es molt d'agrair l'energia positiva i les ganes de jugar amb en Nerac que sempre tenen les iaies.


La veritat és que de tant en tant va molt bé poder “fer barri” amb els altres pares de la planta, ens expliquem com van evolucionant els nostres petits i també parlem de com ens sentim, no deixa de sorprendre que tot i ser persones molt diferents tenim sentiments en comú. Tots hem sentit la ràbia i el desconcert que suposa patir aquesta enfermetat en un familiar tant proper, com pot passar-li això a un nen que no ha fet cap mal!? Bueno, de fet no crec que hi hagi un perfil o edat perfecte per a patir una leucèmia.
Curiosament, també he observat una certa nostàlgia per la vida quotidiana de la que tant ens queixem en ocasions, la perspectiva front la vida ens canvia radicalment, ja no ens importen els problemes d'abans i les preocupacions dels altres, tot i que ens hi sap greu, sovint ens semblen una banalitat.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada